Seyed Mohammad Amin Hosseini, investigador del Departament d’Enginyeria Civil i Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), es troba actualment la ciutat iraniana de Kermanshah, capital de la província homònima, implementant un model de gestió que ajudi a decidir quin és el millor emplaçament per ubicar habitatges temporals en aquesta ciutat, greument afectada pel violent terratrèmol, de 7,3 graus en l'escala de Richter, que va patir fa dues setmanes i que ha causat, fins al moment, més de 500 morts i 2.500 ferits, i del qual encara s’esperen rèpliques. De fet, la darrera, de 5,4 graus, va tenir lloc diumenge passat, i és probable que n’hi hagi d’altres que es facin sentir a altres províncies iranianes, inclosa la capital, Teheran. 

Amin Hosseini està oferint el seu model a les entitats i administracions que gestionen els camps de desplaçats en aquesta zona, fronterera amb l’Irak, situada sobre diverses falles tectòniques i que té, per tant, una gran activitat sísmica.

El sistema que proposa l’investigador Amin Hosseini és fruit de la seva tesi doctoral ‘Sustainability in the Post-Disaster Temporary Housing Management for Urban Areas’, llegida el setembre del 2016 a l’Escola de Camins de Barcelona (ETSECCPB) i codirigida per Albert de La Fuente, del Departament d’Enginyeria Civil i Ambiental, i Oriol Pons, del Departament de Tecnologia de l’Arquitectura. La recerca es planteja com a repte proveir a les persones que perden les seves llars un habitatge temporal digne mentre se soluciona la situació que ha generat el seu desplaçament; una necessitat que, segons els estudis de l’investigador, augmenta dramàticament a tot el món (veure presentació en pdf) i pot arribar a ser un fenomen crític des del punt de vista de la sostenibilitat, ja que cada situació es resol de forma diferent segons el lloc o la causa que ha provocat la pèrdua de les llars.

En aquest context, Amin Hosseini presenta un nou enfocament per determinar solucions sostenibles de cara a ubicar assentaments o unitats d’habitatges temporals en funció de criteris econòmics (on es tenen en compte els costos inicials i els de manteniment), ambientals (pol·lució, reutilització de materials, consum) i socials (salut, aspectes culturals) , tot integrant les preferències dels grups d'interès i les condicions locals.

Aquests criteris inclouen aspectes com l’ús de matèries primeres i materials necessàries per a la construcció, l’energia que es requerirà per fer-ho o les emissions de gas que suposarà, les condicions climàtiques, com es poden cobrir les necessitats, el volum de persones que es preveu que es desplacin, la necessitat de productes a proveir o la gestió dels residus.

El sistema s'ha calibrat i validat amb cinc casos d'estudi: els terratrèmols a Turquia (l’any 1999), Iran (2003) i Itàlia (2009); el tsunami a Indonèsia (l’any 2004) i l’huracà i inundació als Estats Units (el 2005).

L’emplaçament més sostenible
La proposta desenvolupada per Amin Hosseini utilitza un sistema anomenat MIVES (model integrat de valor per a avaluacions de sostenibilitat), que integra el concepte de sostenibilitat i que combina, per tant, quatre models adreçats a resoldre quatre objectius: escollir l’estratègia d’habitatge temporal més adequada després del desastre (el tipus); escollir la localització més òptima; seleccionar els subconjunts d'àrees més sostenibles entre diverses alternatives i donar suport a la decisió final, tenint en compte els aspectes anteriors.

En funció de les característiques de la zona i dels criteris esmentats anteriorment, es decidirà si l’habitatge temporal es tradueix en campaments, unitats disperses, tendes, cases d’acollida temporals, establiments hotelers de la zona, cases buides en venda, la construcció d’edificis específics per aquella situació,

És a dir, es valoren tant la satisfacció de totes les parts implicades, les infraestructures existents i necessàries, la disponibilitat de recursos el benestar i els costums de les persones afectades com l’impacte que implicarà al llarg del temps, que acostuma a ser durant un període indefinit, l’existència d’aquests habitatges temporals, sigui quina sigui l’estratègia adoptada-

A partir del mètode MIVES, Amin Hosseini respon a la pregunta inicial amb un sistema de gestió per decidir quin és el millor lloc per ubicar els assentaments i com han de ser els habitatges temporals de persones afectades per desastres en les zones urbanes, però, que, de fet, es pot aplicar en qualsevol situació d’emergència o en camps de refugiats i desplaçats.

La tasca d'Amin Hosseini a l'Iran s’emmarca en el projecte 'Implantació d'un nou model per a la presa de decisions en camps de refugiats dissenyada en la UPC', que es desenvolupa durant dos anys (de juny de 2016 a juny de 2018) a Teheran per part de l'Escola de Camins de la UPC i de la Islamic Azad University de Teheran, i que compta amb un dels ajuts del Centre de Cooperació i Desenvolupament de la UPC.

Més informació:

• Presentació de la tesi, amb dades i esquemes concrets de com aplicar el model
• Tesi doctoral ‘Sustainability in the Post-Disaster Temporary Housing Management for Urban Areas’