Oriol Bohigas i Guardiola (Barcelona, 20 de desembre de 1925-30 de novembre de 2021) inicia, el 1943, els estudis d’Arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB). En titular-se, el 1951, funda el Grup R, juntament amb altres arquitectes com Coderch, Sostres, Gili, Pratmarsó i Moragas, un moviment que reivindica una arquitectura moderna, i reaccionant a l'arquitectura academicista i monumentalista dels anys de la postguerra espanyola. Una primera etapa de la qual destaca el seu intens i fructífer intercanvi epistolar amb l’avantguarda exterior, amb iniciatives pioneres com la reconstrucció del pavelló alemany de Ludwig Mies van der Rohe a Barcelona (1955).

El 1951 també és l’any de la seva associació amb Josep Maria Martorell, company d’estudis a l’ETSAB, i funda l’estudi MB, que serà la llavor de l’estudi d’arquitectura MBM Arquitectes amb la incorporació de David Mackay, el 1962. MBM es convertiria en un dels despatxos d'arquitectura més prolífics i rellevants de la segona meitat del segle XX, amb projectes d'àmbit tant nacional i internacional.

Els anys 60 són els de la seva consolidació com agitador cultural de la realitat arquitectònica del moment. La seva activa col·laboració a la revista Serra d’Or ha llegat l’origen d’una ‘arquitectura realista’ que esdevindrà el futur ideològic de l’Escola de Barcelona, terme que amb el qual va batejar el centre, l’any 1969. Membre fundador de l’editorial Edicions 62 i de la revista Arquitectures Bis (1974-1985), president de la Fundació Miró (1981-1988) i de l’Ateneu barcelonès (2003-2011) i Acadèmic de la Reial Acadèmia de San Fernando, Bohigas constitueix una biografia intel·lectual que es traça des del món del llibre i la premsa escrita.

Ideòleg de la Barcelona olímpica
Professor i catedràtic de projectes de l’ETSAB, va ser director d’aquest centre des l'any 1977, càrrec que va ocupar fins al 1980, quan va ser designat delegat de l'àrea d'urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona. Conseller urbanístic de l'Ajuntament, va projectar la política urbanística que va propiciar el gran canvi de la Barcelona Olímpica, la ciutat oberta al mar, que ha estat model de modern urbanisme, per això se’l recorda com el pare de la nova Barcelona. L'any 1991 va ser nomenat regidor de Cultura de la capital catalana, càrrec que va ocupar fins al 1994.

Felix Solaguren-Beascoa, actual director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), destaca el llegat polièdric de Bohigas: “Va apostar per una Escola vinculada a la professió i a la ciutat de Barcelona. Intel·lectual, polèmic i rebel, va apostar per un paisatge natural de l’arquitectura: la ciutat. Segurament després de Cerdà, ha estat el gran actiu de la ciutat de Barcelona.”

Entre les obres de l’arquitecte destaquen l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica d’Assegurances de l’avinguda Diagonal de Barcelona (1959); el grup d’habitatges de la ronda del Guinardó, també a Barcelona (1964); els edificis de l’Escola Garbí (1965) i l’Escola Thau (1974), a Esplugues de Llobregat; la seu de l'Editorial Destino a Badalona (1967); l'Església Parroquial de la Sagrada Família, a Igualada (1969); l’edifici d'habitatges a la Kochstrasse, a Berlín (1992); la Vila Olímpica i el Port Olímpic de Barcelona (1992); el parc de la Creueta del Coll (1987), el pavelló del Futur a l’Exposició Universal de Sevilla (1992); l'edifici d'oficines Palau Nou de la Rambla a Barcelona (1993); el Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), també a Barcelona (2001); les noves façanes d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya (2004) o, més recentment, l'edifici Disseny HUB (DHUB) situat a la Plaça de les Glòries de Barcelona (2013).

Bohigas, que també ha construït, fora d’Espanya, en ciutats europees com ara Berlín, Maastricht o Dublín, o també a les ciutats argentines de Rosario i Còrdova, ha rebut nombrosos reconeixements: ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1991), la Medalla Francesc Macià (2006), el Premi Ciutat de Barcelona (1999) o el Premio Nacional de Arquitectura (2006), entre molts altres guardons. Impulsor dels Premis FAD d’Arquitectura i Urbanisme, la seva obra també ha estat guardonada en diverses ocasions. El 1995 va ser investit doctor honoris causa per la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo.

A més d’arquitecte i urbanista, ha destacat com a assagista, amb obres com ara 'Barcelona, entre el Pla Cerdà i el barraquisme' (1963), 'Arquitectura modernista' (1968), 'Contra una arquitectura adjectivada' (1969), 'Arquitectura de la Segona República' (1970) o 'Polèmica d’arquitectura catalana' (1970). Així mateix, va escriure les seves memòries: 'Dietari de record's, compostes per tres volums, titulats respectivament 'Combat d’incerteses' (1989), 'Dit o fet' (1992) i 'Passar comptes' (2012).